vuits i nous
Barça i Espanyol
Hi ha dos equips rivals com hi ha Montserrat i Poblet o les llonganisses de Vic i d'Olot
25/04/10 02:00 - MANUEL CUYÀS
Què havia de fer l'Espanyol contra el Barça? Deixar-lo guanyar?
Des de dissabte de la setmana passada els aficionats al Barça més serens i temperats, entre ells alguns comentaristes periodístics no de futbol sinó de política i alguns amics i coneguts que jo tinc per gent equànime i conciliadora, sembla que hagin perdut la calma i el seny. Aquell vespre el Barça es va enfrontar amb l'Espanyol i els dos equips van empatar. El drama és que com que aquest resultat ha impedit que el Barça sumi els punts que calia per distanciar-se còmodament dels que acumula el Madrid, l'Espanyol és presentat com el culpable que el líder no afronti el final de la lliga amb l'aroma del campió.
Retreuen a l'Espanyol que concentri els esforços de la temporada a mirar de derrotar o neutralitzar el Barça en comptes d'esmerçar igual voluntat per guanyar posem per cas el Màlaga. Acusen els seus seguidors presents al camp de ser més agressius i insultants amb el Barça que amb cap altre equip. I com que resulta que el Barça representa Catalunya i les seves victòries són les del país, la conclusió és que l'Espanyol –i el seu nom ja ho diu tot– és un equip mal patriota.
Què havia de fer, l'Espanyol? Deixar guanyar el Barça? Sense entendre-hi res de futbol, a mi em sembla, com em sembla que li deu semblar a tothom, que els equips s'han fet per imposar-se als rivals, que és el que va intentar l'Espanyol dissabte. I em sembla també que quan el rival és de la mateixa ciutat i és més gran i és més poderós i és un pesat perquè cada dia de cada dia surt a tots els mitjans de comunicació presumint de títols, de jugadors, d'entrenador, de president, de les americanes del tresorer, de massa social i de l'estadi i del miniestadi, les ganes d'humiliar-lo han de ser molt grans i molt comprensibles. Humiliar no és una paraula gaire esportiva, però jo només la sento en el llenguatge esportiu, com hi sento botxí.
Aquest és un país dual amb gent amb ganes de dur la contrària. Hi ha Barça i hi ha Espanyol com hi ha Montserrat i Poblet, les llonganisses de Vic i les de Castellfollit, Reus i Tarragona, la Seu Vella i la Seu Nova, Arenys de Mar i Arenys de Munt, Montilla i Maragall, el Teatre Nacional i el Lliure, la colla vella i la colla nova, Núria Feliu i Maite Martín, Joan Antoni Samaranch i Juan Antonio Samaranch, el casino de les dretes i el casino de les esquerres, Convergència i Unió. Parlant de Convergència i d'Unió, mirin que seria fàcil que els dos partits que fa tant temps que juguen junts convergissin en un. No pot ser. Convergència és Convergència i Unió és Duran Lleida i és Josep Sánchez Llibre, germà d'en Daniel, el president de l'Espanyol i home de conserves i espècies. Hi ha les espècies Dani i hi ha les espècies Burriac. Unió no podria viure sense criticar cada dia Convergència i l'Espanyol no s'entendria si no es barallés a mort amb el Barça. A mort no és una expressió gaire esportiva, però només la sento a l'esport. Algú ha dit, en aquests dies de disgust, que en una Catalunya independent l'Espanyol s'hauria de rumiar l'existència. ¿Com s'imaginen els independentistes la Catalunya independent? ¿Només amb llonganisses de Vic?
Retreuen a l'Espanyol que es digui Espanyol. Algú, algun cop, ha suggerit que es digués Catalunya. Però el Barça tampoc es diu Catalunya. Es diu el nom d'una sola de les ciutats del país. «Sí, però dir-se Espanyol a Catalunya...» Un amic erudit em recorda que el club es diu Espanyol per diferenciar-se d'un Barça que als seus orígens era ple d'estrangers. Fa cent anys, un barcelonista era un suís i un espanyolista era un català. A més, jo tinc amics espanyolistes que a banda de ser unes bellíssimes persones –cosa que s'ha de subratllar perquè hi ha barcelonistes que creuen les dues coses incompatibles– són tan catalanistes i independentistes com ho puguin ser alguns –no tots, tampoc– aficionats al Barça que també conec i que també són bones persones. L'escriptor Francesc González Ledesma explica en les seves memòries que de petit, trobant-se a Saragossa, on el seu pare estava confinat per roig, va anar a veure un partit entre l'equip local i l'Espanyol. González Ledesma va preguntar al pare: «Per què insulten tant l'Espanyol?» «Pel fet de ser català.» I González Ledesma, nascut al Poble Sec de Barcelona com el Joan Manuel Serrat que glossa Kubala i Manchón, va decidir que aquell seria el seu equip.
Mirin, jo prefereixo que guanyi el Barça. Ara: si el Barça, tant si perd com si guanya com si empata, ha de ser motiu perquè la gent més desapassionada perdi l'oremus i els meus amics es posin de mal humor i els catalans s'insultin entre ells no per motius esportius sinó buscant l'exclusió dels uns i dels altres i tot això ha de ser la murga que és ara, no és que em faci de l'Espanyol, perquè això no és possible, sinó que em dono de baixa de seguir el futbol de qualsevol manera i a través de qualsevol equip. Vaig viure cinquanta-cinc anys molt tranquil i feliç sense interessar-me pel futbol. Ara m'hi he acostat perquè veig que el Barça el fa divertit. Em temo que aviat me'l farà no avorrit sinó avorrir, que és diferent.
martes, 27 de abril de 2010
jueves, 22 de abril de 2010
y llega esta....
Carta del dia (AVUI)
Res contra l'Espanyol
Ahir em va venir a trobar un soci de l'Espanyol, del qual em temo que no vaig retenir el nom, per dir-me que estava molt dolgut amb el meu article a l'AVUI del diumenge 18 d'abril. Es va presentar a pit descobert, assegurant que no era partidari de fer anònims ni insultar a través de la xarxa. Li ho vaig agrair.
Em vaig disculpar davant aquest home valent, com ho faig ara davant tota la bona gent perica, per si he ofès o ferit els seus sentiments. I reitero allò que li vaig dir a ell en persona; la lectura que faig jo del meu article és exactament oposada a la que han fet alguns mitjans i persones. Jo vaig usar la ironia, escrivint ben bé el contrari del que pretenia comunicar; i la hipèrbole o exageració, dient-la tan grossa que -pensava- ningú no se la creuria de debò. Animo tots els simpatitzants de l'Espanyol que llegeixin amb atenció, i veuran de seguida que el meu missatge de fons és que l'Espanyol és catalaníssim, amb un nom fruit de la contradicció històrica, i que hauria de ser el primer club interessat a apostar per les més altes llibertats del nostre país.
És evident que aquest missatge no va arribar a tothom, segurament perquè no vaig calcular el sentit de l'humor. Em sap greu i convido la bona gent a llegir-me més sovint per comprovar que no tinc res concret en contra de l'Espanyol, ja que sempre utilitzo el mateix to -també amb el Barça, per exemple, el 31 de maig passat-. Considero que la ironia és un dels millors invents a la vida, i dels que més ajuden a sobreviure. Però cal ser molt hàbil, ho admeto.
Alfred Bosch
Barcelona
Res contra l'Espanyol
Ahir em va venir a trobar un soci de l'Espanyol, del qual em temo que no vaig retenir el nom, per dir-me que estava molt dolgut amb el meu article a l'AVUI del diumenge 18 d'abril. Es va presentar a pit descobert, assegurant que no era partidari de fer anònims ni insultar a través de la xarxa. Li ho vaig agrair.
Em vaig disculpar davant aquest home valent, com ho faig ara davant tota la bona gent perica, per si he ofès o ferit els seus sentiments. I reitero allò que li vaig dir a ell en persona; la lectura que faig jo del meu article és exactament oposada a la que han fet alguns mitjans i persones. Jo vaig usar la ironia, escrivint ben bé el contrari del que pretenia comunicar; i la hipèrbole o exageració, dient-la tan grossa que -pensava- ningú no se la creuria de debò. Animo tots els simpatitzants de l'Espanyol que llegeixin amb atenció, i veuran de seguida que el meu missatge de fons és que l'Espanyol és catalaníssim, amb un nom fruit de la contradicció històrica, i que hauria de ser el primer club interessat a apostar per les més altes llibertats del nostre país.
És evident que aquest missatge no va arribar a tothom, segurament perquè no vaig calcular el sentit de l'humor. Em sap greu i convido la bona gent a llegir-me més sovint per comprovar que no tinc res concret en contra de l'Espanyol, ja que sempre utilitzo el mateix to -també amb el Barça, per exemple, el 31 de maig passat-. Considero que la ironia és un dels millors invents a la vida, i dels que més ajuden a sobreviure. Però cal ser molt hàbil, ho admeto.
Alfred Bosch
Barcelona
Perico nostrat :Tamut (ALFRED BOSCH)
(traemos este articulo del mismo y polemico autor, que se declara "perico" (?) y lo publicaba en Enero del 2008. Según el citado, el articulo reciente que ha despertado tanto revuelo (justificado) por su tono ofensivo, que ha obligado al vicepresidente del Govern de la Generalitat de Catalunya a intervenir, fue escrito en un "tono ironico" que no ha sido comprendido....tal vez, porque su autor equivocó el tratamiento del tema y estuvo desafortunado en us exposición.LASTIMA)
***********************************************************************************
Perico nostrat
Tamut
ALFRED BOSCH
JORDI SOTERAS
Res en contra dels que viatgen des de Gramenet al cel dels pericos. Encara menys si tenen un historial com el teu, Raúl Tamudo; menyspreat pel Barça, cedit a províncies durant uns anys, a punt de marxar a Glasgow, rebutjat allà per motius físics (!!!)... per acabar convertit en messies salvador de l'equip més sofert, heroic i còmic d'aquesta terra. A qualsevol altre país, on el club rival no fos un clam, tu series astre nacional. Bé, el cas és que aquí ens sembles més poc del que ets. Com si no rendís el teu metre vuitanta, com si les teves galtones bufadores, les teves orelles atentes i els teus ullets de ratolí espantat et fessin encongir. I ens estranyem que demanis pujades de sou, quan el teu mite ja ha superat el dels gols de Marañón, quan has donat dues copes a l'Espanyol, quan tu ets més èpic que qualsevol altre Raúl. Enguany potser faràs història, i nosaltres ens preguntarem altre cop per quins set sous avales les esquadres catalanes i no t'atreveixes amb les paraules ídem. O per què el teu club, en aquest cas amb llicència ortogràfica de Pompeu Fabra, porta el nom de la pàtria dels veïns. És que tot plegat som complicadets, tu i jo i el país, però tot plegat no treu que siguis el més oportú i el més abnegat dels que suen la samarreta al camp. Si a més fóssim normals, ningú no confondria la teva modèstia per petitesa, ni els teus xuts ben sonors per esses sordes. Series nostre, nostríssim, respectat i Tamut.
http://paper.avui.cat/article/opinio/111345/perico/nostrat.html
miércoles, 21 de abril de 2010
El Departament de la Vicepresidència es pronuncia sobre l´article de la vergonya
El Departament de la Vicepresidència es pronuncia sobre l´article de la vergonya
21/04/2010
Carod-Rovira desvincula el govern català de les opinions d´Alfred Bosch, que va definir en un article els espanyolistes d´`esguerrafestes´i `renegats contraris a la pàtria´, a més de titllar el nom de l´Espanyol de `broma´
Redacció, 18:10 h. Segons informa el RCD Espanyol fent servir el seu canal oficial, RCD Espanyol, el vicepresident del Govern català, Josep-Lluís Carod-Rovira, s'ha posat en contacte aquest matí amb el president del RCD Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, a propòsit d'un article aparegut a l´edició digital del diari Avui "Nació perica", signat per Alfred Bosch, escriptor i a més coordinador de l´Àrea d´Història i Pensament Contemporani del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya.
Segons explica el club "el vicepresident del Govern ha fet constar a Sánchez Llibre que les opinions expressades en aquest article representaven exclusivament l'opinió personal del seu autor i que no eren compartides en absolut pel Govern de la Generalitat. Al mateix temps, tant Josep-Lluís Carod-Rovira com Daniel Sánchez Llibre han reconegut les excel•lents relacions entre la Generalitat i el RCD Espanyol".
En tot cas, no hi ha constància de que el Vicepresident hagi decidit exercir alguna acció punitiva en la persona de Bosch, que amb les seves manifestacions va menystenir una part important de la població catalana que financia amb els seus impostos els més de 30.000 euros anuals que segons el DOG percebria per les seves tasques públiques.
Tenim l'antídot per Francesc Via
(Me he permitido publicar este articulo de Francesc Via (Director de Pericos On Line), que refleja muy acertadamente una realidad social).
*******************************************************************************
Tenim l'antídot
per Francesc Via
19/04/2010
Hem trobat l'antídot, la vacuna. No esperis que ningú ens atorgui cap mèrit ni que s'esmerci molta més tinta per lloar el que es va aconseguir dissabte. Ara toca parlar sobre l'autocar. Tots els plànols de l'interior de l'autocar que vas veure ahir son plànols que li han robat a la nostra gesta. Que bé els ha anat aquesta esplèndida cortina de fum que els ha prestat el volcà de nom que promet una luxació del paladar. Però tant és, si no hagués estat el volcà, hauria estat la suposada violència. O l'anti-futbol, aquesta curiosa etiqueta de denominació d'orígen que imparteix darrerament Xavi Hernàndez, un jugador de joc tan immens com la seva rancúnia. Et fots, Xavi, et fots. Us foteu tots els que vau passejar les vostres cares llargues per la zona mixta de dissabte a la nit: la passarel·la de la impotència. Ho va dir el meu company Adrià: veure-us la cara paga el preu del carnet. No vau poder amb nosaltres. Un any mes.
L'autocar, el volcà i les vostres ànsies de passar pàgina ens evitarà haver de passar vergonya aliena llegint algun article o algun comentari, però ens haurem de sentir allò de "mira com sou que celebreu un simple empat". Be, en primer lloc, evidentment ens agradaria celebrar més una victòria, victòria que subratllem-ho, només nosaltres vam estar en disposició d'aconseguir durant el partit. És un petit detall que no ha passar desapercebut: no vau poder guanyar mai i us vau defensar de la millor manera que sabeu, tenint la pilota. En segon lloc, lo de dissabte no és tan sols un empat. I compte, perquè un empat no és poca cosa. Si el Madrid hagués aconseguit un empat com aquest fa 10 dies a hores d'ara seria líder amb una renda més amplia que la del Barça. Però no. No és un empat. No és un simple punt. És una declaració d'independéncia. És el tio que es planta davant dels tancs de Tiananmen. És un 'no pasarán'. És un botí d'orgull, una petita peça d'or que afegir a aquest tresor de sentiment que com ja us van dir per escrit l'altre dia, mai el podreu comprar. Mai.
I no ens equivoquem: l'antídot no és la olla a pressió que fou Cornellà, ni els metres de pell que van deixar-se els nostres a la gespa de l'estadi. Amb aixó per si sol no n'hi ha prou. Algun dia vindreu i ens guanyareu. Ho sabem. No. L'antídot és la humilitat. La humilitat real. No aquesta impostura amb que Guardiola ens obsequia a cada roda de premsa i que fa babejar per igual a articulistes i als poders fàctics catalans. Aquest truc li ha funcionat al Català de l'any, fins al punt que ha fet creure al seu vestidor de multimilionaris que era el que mancava per guanyar a un altre vestidor de multimilionaris. Superioritat moral. És cert i els ha funcionat. Però quan veniu a Cornellà, ja no us ho creieu, ja no funciona. La vostra fatxenderia històrica no la podeu amagar. Us surt la prepotència pels porus, torneu a ser el Barça de sempre. L'elit contra la púrria. L'excel·lència contra l'extrarradi. ¿És això el que pretens dir, Laporta amb "metropolità"?. Si,som metropolitans. Som humils. Perquè l'antídot és la humilitat. La humilitat que suposa reconèixer la nostra inferioritat futbolística, no com un complexe, sinó com un esperó, com un punt de partida. Tu tens un Ferrari i jo un GTI tunejat, però et faré suar. Et ficaré el morro, apuraré els avançaments de manera suïcida, al límit de la sanció. I en les curvas, ja saps que soc clarament superior. Em deixaré la pell. Em deixaré l'alé i quan ja no em resti aire als pulmons la meva gent me'n deixarà. Guanyi o perdi.
Tenim l'antídot. I si som llestos haurem trobat també moltes més coses. La clau de volta per edificar la llegenda d'un estadi infranquejable, inassequible, infernal. Però també una filosofia, un veritable model. Humilitat, unitat, entrega, sacrifici, coratge, il·lusió i molt més. El primer equip de l'Espanyol va deixar escrit sobre la gespa del seu estadi, ma a ma amb la seva afició, un seguit de valors que son el manual corporatiu de la entitat pel segle XXI. El full de ruta. Només cal seguir-lo i no apartar-se ni un milímetre. Ara ja sabem el que volem ser quan siguem grans. Fem-nos grans.
*******************************************************************************
Tenim l'antídot
per Francesc Via
19/04/2010
Hem trobat l'antídot, la vacuna. No esperis que ningú ens atorgui cap mèrit ni que s'esmerci molta més tinta per lloar el que es va aconseguir dissabte. Ara toca parlar sobre l'autocar. Tots els plànols de l'interior de l'autocar que vas veure ahir son plànols que li han robat a la nostra gesta. Que bé els ha anat aquesta esplèndida cortina de fum que els ha prestat el volcà de nom que promet una luxació del paladar. Però tant és, si no hagués estat el volcà, hauria estat la suposada violència. O l'anti-futbol, aquesta curiosa etiqueta de denominació d'orígen que imparteix darrerament Xavi Hernàndez, un jugador de joc tan immens com la seva rancúnia. Et fots, Xavi, et fots. Us foteu tots els que vau passejar les vostres cares llargues per la zona mixta de dissabte a la nit: la passarel·la de la impotència. Ho va dir el meu company Adrià: veure-us la cara paga el preu del carnet. No vau poder amb nosaltres. Un any mes.
L'autocar, el volcà i les vostres ànsies de passar pàgina ens evitarà haver de passar vergonya aliena llegint algun article o algun comentari, però ens haurem de sentir allò de "mira com sou que celebreu un simple empat". Be, en primer lloc, evidentment ens agradaria celebrar més una victòria, victòria que subratllem-ho, només nosaltres vam estar en disposició d'aconseguir durant el partit. És un petit detall que no ha passar desapercebut: no vau poder guanyar mai i us vau defensar de la millor manera que sabeu, tenint la pilota. En segon lloc, lo de dissabte no és tan sols un empat. I compte, perquè un empat no és poca cosa. Si el Madrid hagués aconseguit un empat com aquest fa 10 dies a hores d'ara seria líder amb una renda més amplia que la del Barça. Però no. No és un empat. No és un simple punt. És una declaració d'independéncia. És el tio que es planta davant dels tancs de Tiananmen. És un 'no pasarán'. És un botí d'orgull, una petita peça d'or que afegir a aquest tresor de sentiment que com ja us van dir per escrit l'altre dia, mai el podreu comprar. Mai.
I no ens equivoquem: l'antídot no és la olla a pressió que fou Cornellà, ni els metres de pell que van deixar-se els nostres a la gespa de l'estadi. Amb aixó per si sol no n'hi ha prou. Algun dia vindreu i ens guanyareu. Ho sabem. No. L'antídot és la humilitat. La humilitat real. No aquesta impostura amb que Guardiola ens obsequia a cada roda de premsa i que fa babejar per igual a articulistes i als poders fàctics catalans. Aquest truc li ha funcionat al Català de l'any, fins al punt que ha fet creure al seu vestidor de multimilionaris que era el que mancava per guanyar a un altre vestidor de multimilionaris. Superioritat moral. És cert i els ha funcionat. Però quan veniu a Cornellà, ja no us ho creieu, ja no funciona. La vostra fatxenderia històrica no la podeu amagar. Us surt la prepotència pels porus, torneu a ser el Barça de sempre. L'elit contra la púrria. L'excel·lència contra l'extrarradi. ¿És això el que pretens dir, Laporta amb "metropolità"?. Si,som metropolitans. Som humils. Perquè l'antídot és la humilitat. La humilitat que suposa reconèixer la nostra inferioritat futbolística, no com un complexe, sinó com un esperó, com un punt de partida. Tu tens un Ferrari i jo un GTI tunejat, però et faré suar. Et ficaré el morro, apuraré els avançaments de manera suïcida, al límit de la sanció. I en les curvas, ja saps que soc clarament superior. Em deixaré la pell. Em deixaré l'alé i quan ja no em resti aire als pulmons la meva gent me'n deixarà. Guanyi o perdi.
Tenim l'antídot. I si som llestos haurem trobat també moltes més coses. La clau de volta per edificar la llegenda d'un estadi infranquejable, inassequible, infernal. Però també una filosofia, un veritable model. Humilitat, unitat, entrega, sacrifici, coratge, il·lusió i molt més. El primer equip de l'Espanyol va deixar escrit sobre la gespa del seu estadi, ma a ma amb la seva afició, un seguit de valors que son el manual corporatiu de la entitat pel segle XXI. El full de ruta. Només cal seguir-lo i no apartar-se ni un milímetre. Ara ja sabem el que volem ser quan siguem grans. Fem-nos grans.
martes, 20 de abril de 2010
Politicos lamentables...
texto publicado por el diario "AVUI"...que se comenta por si solo.
Amb independència.Nació Perica
Alfred Bosch
Què se'n faria de l'Espanyol, en cas d'una secessió de Catalunya? No em refereixo a l'home de raça espanyol, ni a l'idioma espanyol, em refereixo al club de futbol que porta aquest nom. Els darrers dies, és un equip ha fet parlar molt, perquè semblava que era l'únic capaç d'aturar, amb ocasió del derbi tradicional, la cursa imbatible dels culers cap a la glòria sideral. I si porten el nom que porten, i si podien frenar l'esquadra capitana de les joies pàtries, a la força allò hauria de ser un cau d'esguerrafestes renegats, contraris als grans progressos de la pàtria.
No nego ni afirmo res del que he escrit més amunt, sinó tot el contrari. Ara bé, tornant a la pregunta inicial, no hi veig una resposta rotunda. Si Catalunya obtingués un Estat propi, no tinc la sensació que l'univers perico fos condemnat a desaparèixer, o a dissociar-se de l'esport català per mantenir-se en la Lliga espanyola, tot forçant la proclamació de l'enclavament de Cornellà - el Prat i afegint-se a la llista de ciutats província com ara Ceuta o Melilla. No ho veig, francament. Jo poso en dubte l'espanyolitat de l'Espanyol.
Més aviat m'imagino la independència com una grandíssima notícia per a la tribu blanc-i-blava. Segurament la sobirania política acabaria portant a la creació d'una Lliga de futbol pròpia. I en una competició de tan generoses ambicions esportives, l'Espanyol passaria de ser un equip cuer a ser un dels equips capdavanters -ep, d'entrada!-, després tindrien temps de sobres per demostrar la seva vocació perdedora. I de la nit al dia, per un canvi de sistema polític, deixarien de ser els eterns patidors de Primera.
Només això ja els compensaria. A sobre, podria ser que el Barça se saturés amb les seves ocupacions europees, o les de qualsevol altra galàxia que encaixés amb el seu nivell de joc i de pressupost. Aleshores, atenció, brigades albicelestials, l'Espanyol seria el candidat natural al lideratge de la Lliga nacional. Podria ser campió un any sí i l'altre també, i passar pel corredor d'honor als camps de tot el país: Palamós, la Grama, Sant Andreu, la Pobla de Mafumet... No em digueu que no seria èpic.
Els contraris a la independència diuen tenir un gran argument amb el Barça: què faria, l'equip de Guardiola, divorciat de les estrelles del Reial Madrid? S'avorriria, diuen amb un punt de raó. Ah, amics, però, i l'Espanyol? Quin millor soci natural de l'independentisme podríem trobar? No entenc per què les brigades blanc-i-blaves no omplen l'estadi de colors maulets. A la Nació Perica li convé més que ningú tenir un Estat propi. Encara que sigui per canviar-se, d'una vegada, aquesta broma de nom que porten.
------------------------------------------------------------------------------------
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 3. Diumenge, 18 d'abril del 2010
Amb independència.Nació Perica
Alfred Bosch
Què se'n faria de l'Espanyol, en cas d'una secessió de Catalunya? No em refereixo a l'home de raça espanyol, ni a l'idioma espanyol, em refereixo al club de futbol que porta aquest nom. Els darrers dies, és un equip ha fet parlar molt, perquè semblava que era l'únic capaç d'aturar, amb ocasió del derbi tradicional, la cursa imbatible dels culers cap a la glòria sideral. I si porten el nom que porten, i si podien frenar l'esquadra capitana de les joies pàtries, a la força allò hauria de ser un cau d'esguerrafestes renegats, contraris als grans progressos de la pàtria.
No nego ni afirmo res del que he escrit més amunt, sinó tot el contrari. Ara bé, tornant a la pregunta inicial, no hi veig una resposta rotunda. Si Catalunya obtingués un Estat propi, no tinc la sensació que l'univers perico fos condemnat a desaparèixer, o a dissociar-se de l'esport català per mantenir-se en la Lliga espanyola, tot forçant la proclamació de l'enclavament de Cornellà - el Prat i afegint-se a la llista de ciutats província com ara Ceuta o Melilla. No ho veig, francament. Jo poso en dubte l'espanyolitat de l'Espanyol.
Més aviat m'imagino la independència com una grandíssima notícia per a la tribu blanc-i-blava. Segurament la sobirania política acabaria portant a la creació d'una Lliga de futbol pròpia. I en una competició de tan generoses ambicions esportives, l'Espanyol passaria de ser un equip cuer a ser un dels equips capdavanters -ep, d'entrada!-, després tindrien temps de sobres per demostrar la seva vocació perdedora. I de la nit al dia, per un canvi de sistema polític, deixarien de ser els eterns patidors de Primera.
Només això ja els compensaria. A sobre, podria ser que el Barça se saturés amb les seves ocupacions europees, o les de qualsevol altra galàxia que encaixés amb el seu nivell de joc i de pressupost. Aleshores, atenció, brigades albicelestials, l'Espanyol seria el candidat natural al lideratge de la Lliga nacional. Podria ser campió un any sí i l'altre també, i passar pel corredor d'honor als camps de tot el país: Palamós, la Grama, Sant Andreu, la Pobla de Mafumet... No em digueu que no seria èpic.
Els contraris a la independència diuen tenir un gran argument amb el Barça: què faria, l'equip de Guardiola, divorciat de les estrelles del Reial Madrid? S'avorriria, diuen amb un punt de raó. Ah, amics, però, i l'Espanyol? Quin millor soci natural de l'independentisme podríem trobar? No entenc per què les brigades blanc-i-blaves no omplen l'estadi de colors maulets. A la Nació Perica li convé més que ningú tenir un Estat propi. Encara que sigui per canviar-se, d'una vegada, aquesta broma de nom que porten.
------------------------------------------------------------------------------------
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 3. Diumenge, 18 d'abril del 2010
lunes, 12 de abril de 2010
NO SE USTEDES....
Veràn, tal vez porque nací con la dictadura franquista imperando en el Estado y hasta no ser ya adulto, no goce de los derechos y obligaciones propios de la DEMOCRACIA, tal vez porque no he entendido el mensaje de los políticos que a mi entender, son cada día mas “profesionales” y aparecen mas alejados de sus representados, el pueblo...tal vez por estas u otras causas, se me hace difícil creer que estemos viviendo en un sistema democrático, cuando se mantiene vivo un debate “artificial” que mantiene enfrentados a sectores de la población, como es la validez o no del Estatut de Catalunya.
Si para su aprobación se siguieron escrupulosamente todos los pasos que regula la Constitución, se debatieron los textos y se aprobaron en el Parlament de Catalunya para su posterior traslado reglamentario a Madrid, donde se sometió a posterior debate, en el que participaron fuerzas políticas, ajenas al tema en cuestión movidas por intereses de partido, antes que por dar sentido democrático a los textos propuestos y se “regularizaron” diversos artículos en lo que ya fue una primera “modificaciòn” del texto original aprobado en sede parlamentaria, para finalmente ser aprobado el Estatut de Catalunya ,tras su paso por el Senado y por el Congreso y ser sancionada la Ley con la firma de su majestad el Rey, sorprende llegados a este punto, que los españoles que cumpliendo todos los requisitos legales aprobaron el texto y vieron como el mismo refrendado, ya con ciertas “rebajas” recibía la luz verde para su aplicación desde Madrid, pueda ser ahora declarado inconstitucional en todo o en parte por un número reducido de magistrados colocados a dedo por los diversos partidos, vulnerando la voluntad del pueblo y anulando por tanto la propia esencia de la DEMOCRACIA.
En una situación normalizada, es decir con vivencia democrática suficiente, los magistrados que han de resolver la apelación de un partido político, empecinado en utilizar el Estatut de Catalunya como objeto de su lucha por el poder...optarían por declararse incompetentes para modificar una Ley, aprobada por los dos Parlamentos competentes,sin mas.
Cualquier decisión, que no sea la de mantener los textos tal como fueron aprobados en sede parlamentaria, conllevaría una muy grave vulneraciòn del principìo democrático ejercido por los parlamentarios, porque no olvidemos que la voluntad representativa del pueblo español, recae en los parlamentarios electos por la ciudadanía y no, en los magistrados designados a dedo por los partidos políticos...porque no nos engañemos, si existiera desacuerdo entre los textos aprobados por los Parlamentos y la interpretación de los magistrados, siempre deberían prevalecer los textos aprobados democráticamente y en su caso, proceder a sustituir a los magistrados que hubieren intentado “sustituir” la voluntad del pueblo, por sus apreciaciones, sin duda respetables pero ajenas al proceso.
No se a ustedes,pero a mi....esta dilación injustificada de los magistrados para declararse incompetentes y mantener la vigencia de una ley vigente (no lo olvidemos) y la misma actitud de un partido, a no retirar su recurso por el único interés de “cuidar” el cesto de sus votos en contra de la voluntad, libre y reglamentariamente expresada, me devuelve a tiempos pasados que creía superados...y me ratifica que lo que esta ocurriendo aleja a los españoles de una vivencia democrática y los hace esclavos de un sistema profesionalizado de intereses políticos, ajenos a las voluntades mayoritarias de los pueblos y no se ustedes, pero yo a eso no voy a jugar.
Si para su aprobación se siguieron escrupulosamente todos los pasos que regula la Constitución, se debatieron los textos y se aprobaron en el Parlament de Catalunya para su posterior traslado reglamentario a Madrid, donde se sometió a posterior debate, en el que participaron fuerzas políticas, ajenas al tema en cuestión movidas por intereses de partido, antes que por dar sentido democrático a los textos propuestos y se “regularizaron” diversos artículos en lo que ya fue una primera “modificaciòn” del texto original aprobado en sede parlamentaria, para finalmente ser aprobado el Estatut de Catalunya ,tras su paso por el Senado y por el Congreso y ser sancionada la Ley con la firma de su majestad el Rey, sorprende llegados a este punto, que los españoles que cumpliendo todos los requisitos legales aprobaron el texto y vieron como el mismo refrendado, ya con ciertas “rebajas” recibía la luz verde para su aplicación desde Madrid, pueda ser ahora declarado inconstitucional en todo o en parte por un número reducido de magistrados colocados a dedo por los diversos partidos, vulnerando la voluntad del pueblo y anulando por tanto la propia esencia de la DEMOCRACIA.
En una situación normalizada, es decir con vivencia democrática suficiente, los magistrados que han de resolver la apelación de un partido político, empecinado en utilizar el Estatut de Catalunya como objeto de su lucha por el poder...optarían por declararse incompetentes para modificar una Ley, aprobada por los dos Parlamentos competentes,sin mas.
Cualquier decisión, que no sea la de mantener los textos tal como fueron aprobados en sede parlamentaria, conllevaría una muy grave vulneraciòn del principìo democrático ejercido por los parlamentarios, porque no olvidemos que la voluntad representativa del pueblo español, recae en los parlamentarios electos por la ciudadanía y no, en los magistrados designados a dedo por los partidos políticos...porque no nos engañemos, si existiera desacuerdo entre los textos aprobados por los Parlamentos y la interpretación de los magistrados, siempre deberían prevalecer los textos aprobados democráticamente y en su caso, proceder a sustituir a los magistrados que hubieren intentado “sustituir” la voluntad del pueblo, por sus apreciaciones, sin duda respetables pero ajenas al proceso.
No se a ustedes,pero a mi....esta dilación injustificada de los magistrados para declararse incompetentes y mantener la vigencia de una ley vigente (no lo olvidemos) y la misma actitud de un partido, a no retirar su recurso por el único interés de “cuidar” el cesto de sus votos en contra de la voluntad, libre y reglamentariamente expresada, me devuelve a tiempos pasados que creía superados...y me ratifica que lo que esta ocurriendo aleja a los españoles de una vivencia democrática y los hace esclavos de un sistema profesionalizado de intereses políticos, ajenos a las voluntades mayoritarias de los pueblos y no se ustedes, pero yo a eso no voy a jugar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
