El Departament de la Vicepresidència es pronuncia sobre l´article de la vergonya

El Departament de la Vicepresidència es pronuncia sobre l´article de la vergonya

21/04/2010
Carod-Rovira desvincula el govern català de les opinions d´Alfred Bosch, que va definir en un article els espanyolistes d´`esguerrafestes´i `renegats contraris a la pàtria´, a més de titllar el nom de l´Espanyol de `broma´

Redacció, 18:10 h. Segons informa el RCD Espanyol fent servir el seu canal oficial, RCD Espanyol, el vicepresident del Govern català, Josep-Lluís Carod-Rovira, s'ha posat en contacte aquest matí amb el president del RCD Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, a propòsit d'un article aparegut a l´edició digital del diari Avui "Nació perica", signat per Alfred Bosch, escriptor i a més coordinador de l´Àrea d´Història i Pensament Contemporani del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya.

Segons explica el club "el vicepresident del Govern ha fet constar a Sánchez Llibre que les opinions expressades en aquest article representaven exclusivament l'opinió personal del seu autor i que no eren compartides en absolut pel Govern de la Generalitat. Al mateix temps, tant Josep-Lluís Carod-Rovira com Daniel Sánchez Llibre han reconegut les excel•lents relacions entre la Generalitat i el RCD Espanyol".

En tot cas, no hi ha constància de que el Vicepresident hagi decidit exercir alguna acció punitiva en la persona de Bosch, que amb les seves manifestacions va menystenir una part important de la població catalana que financia amb els seus impostos els més de 30.000 euros anuals que segons el DOG percebria per les seves tasques públiques.

Tenim l'antídot per Francesc Via

(Me he permitido publicar este articulo de Francesc Via (Director de Pericos On Line), que refleja muy acertadamente una realidad social).
*******************************************************************************
Tenim l'antídot
per Francesc Via

19/04/2010

Hem trobat l'antídot, la vacuna. No esperis que ningú ens atorgui cap mèrit ni que s'esmerci molta més tinta per lloar el que es va aconseguir dissabte. Ara toca parlar sobre l'autocar. Tots els plànols de l'interior de l'autocar que vas veure ahir son plànols que li han robat a la nostra gesta. Que bé els ha anat aquesta esplèndida cortina de fum que els ha prestat el volcà de nom que promet una luxació del paladar. Però tant és, si no hagués estat el volcà, hauria estat la suposada violència. O l'anti-futbol, aquesta curiosa etiqueta de denominació d'orígen que imparteix darrerament Xavi Hernàndez, un jugador de joc tan immens com la seva rancúnia. Et fots, Xavi, et fots. Us foteu tots els que vau passejar les vostres cares llargues per la zona mixta de dissabte a la nit: la passarel·la de la impotència. Ho va dir el meu company Adrià: veure-us la cara paga el preu del carnet. No vau poder amb nosaltres. Un any mes.

L'autocar, el volcà i les vostres ànsies de passar pàgina ens evitarà haver de passar vergonya aliena llegint algun article o algun comentari, però ens haurem de sentir allò de "mira com sou que celebreu un simple empat". Be, en primer lloc, evidentment ens agradaria celebrar més una victòria, victòria que subratllem-ho, només nosaltres vam estar en disposició d'aconseguir durant el partit. És un petit detall que no ha passar desapercebut: no vau poder guanyar mai i us vau defensar de la millor manera que sabeu, tenint la pilota. En segon lloc, lo de dissabte no és tan sols un empat. I compte, perquè un empat no és poca cosa. Si el Madrid hagués aconseguit un empat com aquest fa 10 dies a hores d'ara seria líder amb una renda més amplia que la del Barça. Però no. No és un empat. No és un simple punt. És una declaració d'independéncia. És el tio que es planta davant dels tancs de Tiananmen. És un 'no pasarán'. És un botí d'orgull, una petita peça d'or que afegir a aquest tresor de sentiment que com ja us van dir per escrit l'altre dia, mai el podreu comprar. Mai.

I no ens equivoquem: l'antídot no és la olla a pressió que fou Cornellà, ni els metres de pell que van deixar-se els nostres a la gespa de l'estadi. Amb aixó per si sol no n'hi ha prou. Algun dia vindreu i ens guanyareu. Ho sabem. No. L'antídot és la humilitat. La humilitat real. No aquesta impostura amb que Guardiola ens obsequia a cada roda de premsa i que fa babejar per igual a articulistes i als poders fàctics catalans. Aquest truc li ha funcionat al Català de l'any, fins al punt que ha fet creure al seu vestidor de multimilionaris que era el que mancava per guanyar a un altre vestidor de multimilionaris. Superioritat moral. És cert i els ha funcionat. Però quan veniu a Cornellà, ja no us ho creieu, ja no funciona. La vostra fatxenderia històrica no la podeu amagar. Us surt la prepotència pels porus, torneu a ser el Barça de sempre. L'elit contra la púrria. L'excel·lència contra l'extrarradi. ¿És això el que pretens dir, Laporta amb "metropolità"?. Si,som metropolitans. Som humils. Perquè l'antídot és la humilitat. La humilitat que suposa reconèixer la nostra inferioritat futbolística, no com un complexe, sinó com un esperó, com un punt de partida. Tu tens un Ferrari i jo un GTI tunejat, però et faré suar. Et ficaré el morro, apuraré els avançaments de manera suïcida, al límit de la sanció. I en les curvas, ja saps que soc clarament superior. Em deixaré la pell. Em deixaré l'alé i quan ja no em resti aire als pulmons la meva gent me'n deixarà. Guanyi o perdi.

Tenim l'antídot. I si som llestos haurem trobat també moltes més coses. La clau de volta per edificar la llegenda d'un estadi infranquejable, inassequible, infernal. Però també una filosofia, un veritable model. Humilitat, unitat, entrega, sacrifici, coratge, il·lusió i molt més. El primer equip de l'Espanyol va deixar escrit sobre la gespa del seu estadi, ma a ma amb la seva afició, un seguit de valors que son el manual corporatiu de la entitat pel segle XXI. El full de ruta. Només cal seguir-lo i no apartar-se ni un milímetre. Ara ja sabem el que volem ser quan siguem grans. Fem-nos grans.

Politicos lamentables...

texto publicado por el diario "AVUI"...que se comenta por si solo.



Amb independència.Nació Perica

Alfred Bosch

Què se'n faria de l'Espanyol, en cas d'una secessió de Catalunya? No em refereixo a l'home de raça espanyol, ni a l'idioma espanyol, em refereixo al club de futbol que porta aquest nom. Els darrers dies, és un equip ha fet parlar molt, perquè semblava que era l'únic capaç d'aturar, amb ocasió del derbi tradicional, la cursa imbatible dels culers cap a la glòria sideral. I si porten el nom que porten, i si podien frenar l'esquadra capitana de les joies pàtries, a la força allò hauria de ser un cau d'esguerrafestes renegats, contraris als grans progressos de la pàtria.

No nego ni afirmo res del que he escrit més amunt, sinó tot el contrari. Ara bé, tornant a la pregunta inicial, no hi veig una resposta rotunda. Si Catalunya obtingués un Estat propi, no tinc la sensació que l'univers perico fos condemnat a desaparèixer, o a dissociar-se de l'esport català per mantenir-se en la Lliga espanyola, tot forçant la proclamació de l'enclavament de Cornellà - el Prat i afegint-se a la llista de ciutats província com ara Ceuta o Melilla. No ho veig, francament. Jo poso en dubte l'espanyolitat de l'Espanyol.

Més aviat m'imagino la independència com una grandíssima notícia per a la tribu blanc-i-blava. Segurament la sobirania política acabaria portant a la creació d'una Lliga de futbol pròpia. I en una competició de tan generoses ambicions esportives, l'Espanyol passaria de ser un equip cuer a ser un dels equips capdavanters -ep, d'entrada!-, després tindrien temps de sobres per demostrar la seva vocació perdedora. I de la nit al dia, per un canvi de sistema polític, deixarien de ser els eterns patidors de Primera.

Només això ja els compensaria. A sobre, podria ser que el Barça se saturés amb les seves ocupacions europees, o les de qualsevol altra galàxia que encaixés amb el seu nivell de joc i de pressupost. Aleshores, atenció, brigades albicelestials, l'Espanyol seria el candidat natural al lideratge de la Lliga nacional. Podria ser campió un any sí i l'altre també, i passar pel corredor d'honor als camps de tot el país: Palamós, la Grama, Sant Andreu, la Pobla de Mafumet... No em digueu que no seria èpic.

Els contraris a la independència diuen tenir un gran argument amb el Barça: què faria, l'equip de Guardiola, divorciat de les estrelles del Reial Madrid? S'avorriria, diuen amb un punt de raó. Ah, amics, però, i l'Espanyol? Quin millor soci natural de l'independentisme podríem trobar? No entenc per què les brigades blanc-i-blaves no omplen l'estadi de colors maulets. A la Nació Perica li convé més que ningú tenir un Estat propi. Encara que sigui per canviar-se, d'una vegada, aquesta broma de nom que porten.
------------------------------------------------------------------------------------
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 3. Diumenge, 18 d'abril del 2010

NO SE USTEDES....

Veràn, tal vez porque nací con la dictadura franquista imperando en el Estado y hasta no ser ya adulto, no goce de los derechos y obligaciones propios de la DEMOCRACIA, tal vez porque no he entendido el mensaje de los políticos que a mi entender, son cada día mas “profesionales” y aparecen mas alejados de sus representados, el pueblo...tal vez por estas u otras causas, se me hace difícil creer que estemos viviendo en un sistema democrático, cuando se mantiene vivo un debate “artificial” que mantiene enfrentados a sectores de la población, como es la validez o no del Estatut de Catalunya.
Si para su aprobación se siguieron escrupulosamente todos los pasos que regula la Constitución, se debatieron los textos y se aprobaron en el Parlament de Catalunya para su posterior traslado reglamentario a Madrid, donde se sometió a posterior debate, en el que participaron fuerzas políticas, ajenas al tema en cuestión movidas por intereses de partido, antes que por dar sentido democrático a los textos propuestos y se “regularizaron” diversos artículos en lo que ya fue una primera “modificaciòn” del texto original aprobado en sede parlamentaria, para finalmente ser aprobado el Estatut de Catalunya ,tras su paso por el Senado y por el Congreso y ser sancionada la Ley con la firma de su majestad el Rey, sorprende llegados a este punto, que los españoles que cumpliendo todos los requisitos legales aprobaron el texto y vieron como el mismo refrendado, ya con ciertas “rebajas” recibía la luz verde para su aplicación desde Madrid, pueda ser ahora declarado inconstitucional en todo o en parte por un número reducido de magistrados colocados a dedo por los diversos partidos, vulnerando la voluntad del pueblo y anulando por tanto la propia esencia de la DEMOCRACIA.
En una situación normalizada, es decir con vivencia democrática suficiente, los magistrados que han de resolver la apelación de un partido político, empecinado en utilizar el Estatut de Catalunya como objeto de su lucha por el poder...optarían por declararse incompetentes para modificar una Ley, aprobada por los dos Parlamentos competentes,sin mas.

Cualquier decisión, que no sea la de mantener los textos tal como fueron aprobados en sede parlamentaria, conllevaría una muy grave vulneraciòn del principìo democrático ejercido por los parlamentarios, porque no olvidemos que la voluntad representativa del pueblo español, recae en los parlamentarios electos por la ciudadanía y no, en los magistrados designados a dedo por los partidos políticos...porque no nos engañemos, si existiera desacuerdo entre los textos aprobados por los Parlamentos y la interpretación de los magistrados, siempre deberían prevalecer los textos aprobados democráticamente y en su caso, proceder a sustituir a los magistrados que hubieren intentado “sustituir” la voluntad del pueblo, por sus apreciaciones, sin duda respetables pero ajenas al proceso.

No se a ustedes,pero a mi....esta dilación injustificada de los magistrados para declararse incompetentes y mantener la vigencia de una ley vigente (no lo olvidemos) y la misma actitud de un partido, a no retirar su recurso por el único interés de “cuidar” el cesto de sus votos en contra de la voluntad, libre y reglamentariamente expresada, me devuelve a tiempos pasados que creía superados...y me ratifica que lo que esta ocurriendo aleja a los españoles de una vivencia democrática y los hace esclavos de un sistema profesionalizado de intereses políticos, ajenos a las voluntades mayoritarias de los pueblos y no se ustedes, pero yo a eso no voy a jugar.

Norbert Gaspar (DEP) cofundador del Blanc i Blau

La noticia nos ha cogido como siempre desprevenidos...duele,poque se nos va un perico
que desde la salida al mercado del "BiB" ha sido historia pura del RCDEspanyol 1900 y que curiosamente, tenia mas desencuentros que afectos, por su especial manera de ser y estar, su personalidad y su firme mantenimiento de "su verdad".Nadie podra discutir la dedicaciòn al club y pocos podrán presumir de haberle dado tanto al club a cambio de tan poco....para mi era el agente "The Warrior" del "F.B.I." (Forum Blanc i Blau d'Internet) en aquella añorada epoca en la que el "BiB" se repartia a mano por Sarria y "The Body" sentaba las bases de una carrera profesional cuajada de sentimiento blanquiazul. Hoy con la triste noticia, me he permitido traer el articulo de F.VIA porque estoy seguro de que todos los que tratamos a Norbert, con amistad explosiva al principio y desencuentros despues....repito, todos, nos vemos reflejados en ese articulo.Descanse en paz el amigo, el perico, el soñador que seguira su busqueda de ITACA y que desde hoy esta en ese cel blanc i blau al que miramos desde el campo cuando las cosas se nos complican...es una gran perdida para el RCDE_1900,para el "BiB", para el "FBI" y para muchos que sera ahora cuando se den cuenta de la real valia del sentimiento perico de Norbert.SALUD.
**********************************************************************************




Norbert Gaspar
per Francesc Via

09/02/2010

Em truca l'Oriol per dir-me que ja ets mort. Havíem parlat fa dies amb la possibilitat d'anar-te a veure, tot i que jo no les tenia totes que em rebessis. Però igualment hi hauria anat, per donar-te el privilegi de que em llencessis l'orinal i em fessis fora a crits de l'habitació de l'hospital. Aquest puntet d'orgull tan a prop de la fi, t'hagués anat be i hagués estat el darrer servei que podia fer-te. No em puc creure que t'hagis mort sense que haguem interpretat aquesta darrera escena. Fa anys que sabia de la teva mala salut de ferro, però confesso que la noticia m'ha apunyalat a traïció. No puc acabar de donar cos, de dibuixar la sensació que m'ha produït. Per això t'escric això, per acabar d'endevinar-li els contorns a aquest sentiment tan estrany. La vida ens havia separat amb fulla de ganivet, però en certa forma sempre t'he tingut present. En un temps vas significar moltes coses per mi. Un mirall que al principi em va captivar i al final em va tornar un reflex amarg i deforme. Bons amics. Íntims enemics.

Tota història te un inici i tu i jo el sabem, però no podem furtar-li a la resta. Un noi que és presenta l'estiu del 2002 amb un projecte per vendre: aquesta web. Així conec al teu veritable alter ego, el Josep Sánchez, el teu soci i germà, l'altre meitat del vostre curiós tàndem, un veritable ying-yang. Poc desprès, començo a enviar cartes als lectors fins que crido la teva atenció i un dia em truques, per dir-me que vols que col·labori al diari. No oblido la il·lusió que em va fer la teva trucada. Van ser dos anys on vaig gaudir molt. Anys d'enamorament i decepció d'aquest Espanyol nostre al qual començava a veure-li els budells, el cartró pedra. També al principi va haver una gran efervescència en la nostra amistat. Ens trucàvem a diari. Jo m'avorria a la feina i tu vas descobrir un cadell a la teva alçada. Eres un tipus estrany i peculiar, només calia donar-te una ullada. T'encantava discutir, pontificar amb vehemència. Igual que a mi. Aviat vaig veure que en les nostres converses hi havia coincidències, però també un punt de no retorn, en el qual es feia difícil portar-te la contrària. Però em fascinava el teu personatge. La impenetrabilitat dels teus arguments, la teva implacable tossuderia, la teva corrosiva mala llet. Com havies convertit el Blanc i Blau en la teva curiosa filosofia de vida. La teva dialèctica de Quixot suïcida a cavall de la teva utopia, que anava molt més enllà del diari i molt més enllà de l'Espanyol com a club. Per suposat, res era real. Sovint parlem de l'Espanyol com un ens abstracte i superior oblidant-nos que no som altra cosa que la suma de bojos que el composem. Estimar una cosa per sobre de la pròpia cosa, o fins i tot contra la pròpia cosa. Així estimaves tu al club, al diari, com una ideologia molt particular, un ideari del qual tu n'havies creat el manifest i els límits. Collons, qui t'ho podia discutir: eres tu. La teva vida.

El final. Un dia vaig traspassar la línia, et vaig dir que no. Tant és el motiu, tant estúpid com qualsevol altre. Hagués passat més tard o més d'hora. El meu ego creixia contra el teu. Quin parell d'idiotes. Vaig marxar, brandant una dignitat que ara em sembla absolutament ridícula. Vam iniciar una guerra sorda. Jo vaig muntar aquesta web, juntament amb altres amb els quals tinc també absurds comptes pendents que espero no haguem de resoldre també de manera pòstuma. Qui sap. El cas es que ens insultàvem vetlladament als nostres articles. Em provocaves. Coses de crios que ja s'afaiten. Coses de gent que s'avorreix. Imbecils. Un dia vaig caure al teu parany i vaig vomitar-te una bilis que portava massa temps macerant-se. Ha estat l'única vegada a la meva vida que he rebut una citació judicial. L'assumpte va quedar en no res, els advocats administren tan pulcrament el fang que gairebé no has d'esquitxar-te. Durant molt de temps a aquesta web no es va poder escriure el teu nom ni el del diari. Va ser pitjor el remei que la malaltia: aquesta 'prohibició' em va obligar a haver de donar moltes explicacions per la coincidència del teu cognom amb el d'un expresident culer. Quina ironia. Que lluny i que absurd que sona tot això. Quanta energia malbaratada. Quin disbarat.

Aquesta història serà oblidada, i potser és millor així. L'oblit depositarà la seva pols misericordiosa sobre tots nosaltres. Molta gent ha tingut a les mans el teu diari i el del Josep i no sabrà que has mort ni perquè vas viure. També s'oblidarà que l'Espanyol avança -a batzegades i rodolons, però avança- sobre les esquenes de bojos com tu, que s'ho juguen tot per una idea. Tot. Que hi aboquen tanta suor i tanta sang que de vegades perden perspectiva. La deformen. La desvirtuen. O potser és la puta vida la que ens acaba deformant a tots. Però sempre hi ha la idea. L'impuls. El solc pel qual altres caminaran. El viatge a Itaca. Estimat enemic íntim, descansa en pau. No t'oblidaré.

¿El huevo o la gallina...?

Viene esta pregunta a colación ante el debate que mantienen un sector de ciudadanos, enfervorizados por una emisora propiedad de un importante poder, cuya filosofía fundamental es “amaros los unos a los otros”...y el resto de ciudadanos creyentes del procedimiento democrático y que asisten estupefactos y sin entender nada al hecho publico y notorio, de que una Ley aprobada por el Parlamento de una Autonomía (siguiendo el proceso legal al efecto existente) y trasladada a Madrid, donde es asimismo aprobada por el Congreso en base al mismo procedimiento legal y posteriormente ratificada por su Majestad el Rey......pueda en otra instancia ser modificada (la ley) o anulada por unos magistrados colocados “a dedo” por los partidos políticos, no por el pueblo, dando mayor poder a estos magistrados que al pueblo que democraticamente se ha pronunciado respetando los cauces para la tramitación de una Ley.
Un Estado basado en las AUTONOMIAS, tiene como factor principal (según el modelo claro esta) la descentralización y ello no conlleva desgajar nada, sino mejorar el funcionamiento del estado, al acercar la toma de decisiones a los ciudadanos que habitan en cada Autonomia.
Llegados a este punto, parece inexplicable para el conjunto de ciudadanos que una Ley recurrida por un partido político con magistrados designados a dedo por el mismo partido (¿) ...sea objeto de estudio minucioso para saber si incumple o no la Constitución, cuando es obvio que en su caso, si algo no se corresponde con lo aprobado por los parlamentos democráticos,,lo que debería habilitarse es una nueva constitución que no vaya en contra de los intereses generales del pueblo.
Ni ESPAÑA es una creación de la vigente constitución, ni como se ha demostrado es “una unidad de destino en lo universal”...ni Colon estaba al servicio de España, cuando descubrio America, ni “El Cid” era ciudadano español. ni los Reyes Católicos reconquistaron Granada para España...por lo que no cabe rasgarse las vestiduras , cuando una parte de la ciudadanía aboga por un modelo de España, distinto, mas moderno y efectivo y acercando la toma de decisiones al ciudadano, no es de recibo que un grupo de magistrados, colocados a dedo por algunos partidos pongan en entredicho una Ley aprobada democráticamente y mucho menos que sus decisiones estén por encima del propio pueblo.
Yo,que soy español, catalan, barcelonés...y creo en la democracia,estoy de parte de la idea filosófica y política, de un España Federal a imagen y semejanza de otras ya existentes y tengo claro, que transcurridos ya tres años desde la apelación presentada y sin que los magistrados hayan dado respuesta, la única respuesta válida es declararse “incompetentes” para fallar contra una Ley aprobada democráticamente por el Parlamento de Catalunya, por el Congreso de España y sancionada por su Majestad el Rey de España y tal vez, después de eso (o antes) deban irse a sus casas y dejar que nuevos magistrados no elegidos a dedo, ,sino por méritos profesionales ocupen sus actuales butacas....porque alguien me sabría decir que fue antes...¿el huevo o la gallina?.

Sergio Sánchez visitó al Sevilla: "Mi situación es muy rara"

Moisés Llorens | 06/01/2010 "AS"

Se le esperaba de visita en la concentración del Sevilla, y a primera hora de la tarde entró en el hall del hotel ataviado con un gorro de lana y vestido con un look muy deportivo. Con el rostro abatido, con la esperanza de poder despertar de la pesadilla que comenzó el primer día del año, Sergio Sánchez volvió a encontrarse con rostros conocidos que se iluminaron al verle. "¿Cómo estás, fenómeno?", le dijo Manolo Jiménez, técnico sevillista y una de las personas que más apostó por su contratación el pasado verano. Respondió en silencio el jugador. "Está claro que las familias de Puerta y Jarque pagarían por mi situación, por lo que debo quedarme con lo positivo de mi desgracia", dijo.

Antes, a media mañana, AS tuvo la oportunidad de poder charlar telefónicamente con el jugador. "Es muy duro. La situación es rara y me siento fastidiado. De un día a otro te quedas así, clavado, sin poder hacer nada más que esperar a ver cómo salen las pruebas", señaló el jugador. Primero pasará un reconocimiento en Barcelona, para luego, tal y como informó este periódico ayer, viajar a Holanda o Francia, para conocer un diagnóstico definitivo.
*************************************************************************************Dentro de la desgracia, es una suerte que el jugador haya salvado la vida...cierto que esta incidencia cambiara los parametros que hasta el presente habia seguido en su carrera profesional,pero a su edad.....le quedan otros caminos por explorar, si finalmente tuviera que retirarse, lo cual todavia no es definitivo.Como bien dice el jugador, las familias de Puerta y Jarque darìan cualquier cosa porque ellos hubieran estado en esta situacion,pero...no dudo que la gran voluntad que como deportista de elite,le permitio a Segio llegar hasta donde esta...le pemitira asumir si falta hiciera los nuevos retos que la vida le plantee y desde aqui le envio todo mi apoyo,para que refuerze su fe y su esperanza, porque amigo "Lo mejor siempre esta por venir...".