Norbert Gaspar (DEP) cofundador del Blanc i Blau

La noticia nos ha cogido como siempre desprevenidos...duele,poque se nos va un perico
que desde la salida al mercado del "BiB" ha sido historia pura del RCDEspanyol 1900 y que curiosamente, tenia mas desencuentros que afectos, por su especial manera de ser y estar, su personalidad y su firme mantenimiento de "su verdad".Nadie podra discutir la dedicaciòn al club y pocos podrán presumir de haberle dado tanto al club a cambio de tan poco....para mi era el agente "The Warrior" del "F.B.I." (Forum Blanc i Blau d'Internet) en aquella añorada epoca en la que el "BiB" se repartia a mano por Sarria y "The Body" sentaba las bases de una carrera profesional cuajada de sentimiento blanquiazul. Hoy con la triste noticia, me he permitido traer el articulo de F.VIA porque estoy seguro de que todos los que tratamos a Norbert, con amistad explosiva al principio y desencuentros despues....repito, todos, nos vemos reflejados en ese articulo.Descanse en paz el amigo, el perico, el soñador que seguira su busqueda de ITACA y que desde hoy esta en ese cel blanc i blau al que miramos desde el campo cuando las cosas se nos complican...es una gran perdida para el RCDE_1900,para el "BiB", para el "FBI" y para muchos que sera ahora cuando se den cuenta de la real valia del sentimiento perico de Norbert.SALUD.
**********************************************************************************




Norbert Gaspar
per Francesc Via

09/02/2010

Em truca l'Oriol per dir-me que ja ets mort. Havíem parlat fa dies amb la possibilitat d'anar-te a veure, tot i que jo no les tenia totes que em rebessis. Però igualment hi hauria anat, per donar-te el privilegi de que em llencessis l'orinal i em fessis fora a crits de l'habitació de l'hospital. Aquest puntet d'orgull tan a prop de la fi, t'hagués anat be i hagués estat el darrer servei que podia fer-te. No em puc creure que t'hagis mort sense que haguem interpretat aquesta darrera escena. Fa anys que sabia de la teva mala salut de ferro, però confesso que la noticia m'ha apunyalat a traïció. No puc acabar de donar cos, de dibuixar la sensació que m'ha produït. Per això t'escric això, per acabar d'endevinar-li els contorns a aquest sentiment tan estrany. La vida ens havia separat amb fulla de ganivet, però en certa forma sempre t'he tingut present. En un temps vas significar moltes coses per mi. Un mirall que al principi em va captivar i al final em va tornar un reflex amarg i deforme. Bons amics. Íntims enemics.

Tota història te un inici i tu i jo el sabem, però no podem furtar-li a la resta. Un noi que és presenta l'estiu del 2002 amb un projecte per vendre: aquesta web. Així conec al teu veritable alter ego, el Josep Sánchez, el teu soci i germà, l'altre meitat del vostre curiós tàndem, un veritable ying-yang. Poc desprès, començo a enviar cartes als lectors fins que crido la teva atenció i un dia em truques, per dir-me que vols que col·labori al diari. No oblido la il·lusió que em va fer la teva trucada. Van ser dos anys on vaig gaudir molt. Anys d'enamorament i decepció d'aquest Espanyol nostre al qual començava a veure-li els budells, el cartró pedra. També al principi va haver una gran efervescència en la nostra amistat. Ens trucàvem a diari. Jo m'avorria a la feina i tu vas descobrir un cadell a la teva alçada. Eres un tipus estrany i peculiar, només calia donar-te una ullada. T'encantava discutir, pontificar amb vehemència. Igual que a mi. Aviat vaig veure que en les nostres converses hi havia coincidències, però també un punt de no retorn, en el qual es feia difícil portar-te la contrària. Però em fascinava el teu personatge. La impenetrabilitat dels teus arguments, la teva implacable tossuderia, la teva corrosiva mala llet. Com havies convertit el Blanc i Blau en la teva curiosa filosofia de vida. La teva dialèctica de Quixot suïcida a cavall de la teva utopia, que anava molt més enllà del diari i molt més enllà de l'Espanyol com a club. Per suposat, res era real. Sovint parlem de l'Espanyol com un ens abstracte i superior oblidant-nos que no som altra cosa que la suma de bojos que el composem. Estimar una cosa per sobre de la pròpia cosa, o fins i tot contra la pròpia cosa. Així estimaves tu al club, al diari, com una ideologia molt particular, un ideari del qual tu n'havies creat el manifest i els límits. Collons, qui t'ho podia discutir: eres tu. La teva vida.

El final. Un dia vaig traspassar la línia, et vaig dir que no. Tant és el motiu, tant estúpid com qualsevol altre. Hagués passat més tard o més d'hora. El meu ego creixia contra el teu. Quin parell d'idiotes. Vaig marxar, brandant una dignitat que ara em sembla absolutament ridícula. Vam iniciar una guerra sorda. Jo vaig muntar aquesta web, juntament amb altres amb els quals tinc també absurds comptes pendents que espero no haguem de resoldre també de manera pòstuma. Qui sap. El cas es que ens insultàvem vetlladament als nostres articles. Em provocaves. Coses de crios que ja s'afaiten. Coses de gent que s'avorreix. Imbecils. Un dia vaig caure al teu parany i vaig vomitar-te una bilis que portava massa temps macerant-se. Ha estat l'única vegada a la meva vida que he rebut una citació judicial. L'assumpte va quedar en no res, els advocats administren tan pulcrament el fang que gairebé no has d'esquitxar-te. Durant molt de temps a aquesta web no es va poder escriure el teu nom ni el del diari. Va ser pitjor el remei que la malaltia: aquesta 'prohibició' em va obligar a haver de donar moltes explicacions per la coincidència del teu cognom amb el d'un expresident culer. Quina ironia. Que lluny i que absurd que sona tot això. Quanta energia malbaratada. Quin disbarat.

Aquesta història serà oblidada, i potser és millor així. L'oblit depositarà la seva pols misericordiosa sobre tots nosaltres. Molta gent ha tingut a les mans el teu diari i el del Josep i no sabrà que has mort ni perquè vas viure. També s'oblidarà que l'Espanyol avança -a batzegades i rodolons, però avança- sobre les esquenes de bojos com tu, que s'ho juguen tot per una idea. Tot. Que hi aboquen tanta suor i tanta sang que de vegades perden perspectiva. La deformen. La desvirtuen. O potser és la puta vida la que ens acaba deformant a tots. Però sempre hi ha la idea. L'impuls. El solc pel qual altres caminaran. El viatge a Itaca. Estimat enemic íntim, descansa en pau. No t'oblidaré.

¿El huevo o la gallina...?

Viene esta pregunta a colación ante el debate que mantienen un sector de ciudadanos, enfervorizados por una emisora propiedad de un importante poder, cuya filosofía fundamental es “amaros los unos a los otros”...y el resto de ciudadanos creyentes del procedimiento democrático y que asisten estupefactos y sin entender nada al hecho publico y notorio, de que una Ley aprobada por el Parlamento de una Autonomía (siguiendo el proceso legal al efecto existente) y trasladada a Madrid, donde es asimismo aprobada por el Congreso en base al mismo procedimiento legal y posteriormente ratificada por su Majestad el Rey......pueda en otra instancia ser modificada (la ley) o anulada por unos magistrados colocados “a dedo” por los partidos políticos, no por el pueblo, dando mayor poder a estos magistrados que al pueblo que democraticamente se ha pronunciado respetando los cauces para la tramitación de una Ley.
Un Estado basado en las AUTONOMIAS, tiene como factor principal (según el modelo claro esta) la descentralización y ello no conlleva desgajar nada, sino mejorar el funcionamiento del estado, al acercar la toma de decisiones a los ciudadanos que habitan en cada Autonomia.
Llegados a este punto, parece inexplicable para el conjunto de ciudadanos que una Ley recurrida por un partido político con magistrados designados a dedo por el mismo partido (¿) ...sea objeto de estudio minucioso para saber si incumple o no la Constitución, cuando es obvio que en su caso, si algo no se corresponde con lo aprobado por los parlamentos democráticos,,lo que debería habilitarse es una nueva constitución que no vaya en contra de los intereses generales del pueblo.
Ni ESPAÑA es una creación de la vigente constitución, ni como se ha demostrado es “una unidad de destino en lo universal”...ni Colon estaba al servicio de España, cuando descubrio America, ni “El Cid” era ciudadano español. ni los Reyes Católicos reconquistaron Granada para España...por lo que no cabe rasgarse las vestiduras , cuando una parte de la ciudadanía aboga por un modelo de España, distinto, mas moderno y efectivo y acercando la toma de decisiones al ciudadano, no es de recibo que un grupo de magistrados, colocados a dedo por algunos partidos pongan en entredicho una Ley aprobada democráticamente y mucho menos que sus decisiones estén por encima del propio pueblo.
Yo,que soy español, catalan, barcelonés...y creo en la democracia,estoy de parte de la idea filosófica y política, de un España Federal a imagen y semejanza de otras ya existentes y tengo claro, que transcurridos ya tres años desde la apelación presentada y sin que los magistrados hayan dado respuesta, la única respuesta válida es declararse “incompetentes” para fallar contra una Ley aprobada democráticamente por el Parlamento de Catalunya, por el Congreso de España y sancionada por su Majestad el Rey de España y tal vez, después de eso (o antes) deban irse a sus casas y dejar que nuevos magistrados no elegidos a dedo, ,sino por méritos profesionales ocupen sus actuales butacas....porque alguien me sabría decir que fue antes...¿el huevo o la gallina?.

Sergio Sánchez visitó al Sevilla: "Mi situación es muy rara"

Moisés Llorens | 06/01/2010 "AS"

Se le esperaba de visita en la concentración del Sevilla, y a primera hora de la tarde entró en el hall del hotel ataviado con un gorro de lana y vestido con un look muy deportivo. Con el rostro abatido, con la esperanza de poder despertar de la pesadilla que comenzó el primer día del año, Sergio Sánchez volvió a encontrarse con rostros conocidos que se iluminaron al verle. "¿Cómo estás, fenómeno?", le dijo Manolo Jiménez, técnico sevillista y una de las personas que más apostó por su contratación el pasado verano. Respondió en silencio el jugador. "Está claro que las familias de Puerta y Jarque pagarían por mi situación, por lo que debo quedarme con lo positivo de mi desgracia", dijo.

Antes, a media mañana, AS tuvo la oportunidad de poder charlar telefónicamente con el jugador. "Es muy duro. La situación es rara y me siento fastidiado. De un día a otro te quedas así, clavado, sin poder hacer nada más que esperar a ver cómo salen las pruebas", señaló el jugador. Primero pasará un reconocimiento en Barcelona, para luego, tal y como informó este periódico ayer, viajar a Holanda o Francia, para conocer un diagnóstico definitivo.
*************************************************************************************Dentro de la desgracia, es una suerte que el jugador haya salvado la vida...cierto que esta incidencia cambiara los parametros que hasta el presente habia seguido en su carrera profesional,pero a su edad.....le quedan otros caminos por explorar, si finalmente tuviera que retirarse, lo cual todavia no es definitivo.Como bien dice el jugador, las familias de Puerta y Jarque darìan cualquier cosa porque ellos hubieran estado en esta situacion,pero...no dudo que la gran voluntad que como deportista de elite,le permitio a Segio llegar hasta donde esta...le pemitira asumir si falta hiciera los nuevos retos que la vida le plantee y desde aqui le envio todo mi apoyo,para que refuerze su fe y su esperanza, porque amigo "Lo mejor siempre esta por venir...".

Por la dignidad de Catalunya (me uno a la editorial)

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Insígnies d'Or

Diumenge 22 Novembre 2009
Emotiva cerimònia de lliurament de les Insígnies d'Or
L'Espanyol ha reconegut els socis amb més de 50 anys d'antiguitat en un acte celebrat a l'Estadi RCDE

50 anys de fidelitat a uns colors, a una institució, és una xifra digna d'admiració. Per això, el RCD Espanyol ha celebrat amb una vistosa i emotiva cerimònia l'acte de lliurament de les insígnies d'Or als socis que han complert aquesta antiguitat com a membres del club. El president del RCD Espanyol, acompanyat del vicepresident Ramón Condal, el Conseller delegat Joan Collet, i els consellers José Manuel Moya i Joan Josep Bertomeu ha fet lliurament a aquests fidels socis de l'emblema que els acredita com a socis de més de mig segle de fidelitat i un diploma recordatori.
******************************************************************************
Cincuenta años de la vida de una persona,dedicados con fidelidad a un unico club, merecen un estudio sociologico sobre lo que une a un grupo de personas, usualmente desconocidas entre si, con formaciones humanas, politicas, profesionales y demas...muy diversas, en el sentimiento y defensa de unos valores propios de cada entidad.El punto de referencia del RCDE_1900, su conocido "La força d'un sentiment" queda expuesto con este sencillo acto, que se repite tradicionamente a cada inicio de temporada.

¿Existe la verdad...?

Estos días asistimos a un número elevado de acontecimientos en los que al parecer es imposible conocer la verdad y ello tanto en el ámbito de la vida ordinaria, como en el de la política, la mercantil, la laboral, la deportiva, la religiosa, la militar y como no la criminal.
En esta última era aceptado que sus protagonistas utilizarán la mentira para protegerse ante la policia y los jueces que debían juzgar sus actos, pero fuera de estos supuestos, la sociedad se movía por unos parámetros generales en los que la verdad existía y era posible conocerla.
En algo nos hemos equivocado los integrantes de aquella generación que en Mayo del 68, proclamaba el “prohibido prohibir y la imaginación al poder” ...para que aquí y ahora la verdad haya dejado de existir (¿).
Da lo mismo que tomemos como tema el “caso Camps”en Valencia, que pese a las declaraciones de los implicados y las pruebas aportadas, hay sectores que mantienen que “todo es una gran mentira”......o pasando a otro ámbito de la vida,en Catalunya se vive el descubrimiento de las malversaciones en el “Orfeo Catala” y desde ayer en la “Agrupacio Mutua” y se oyen voces diciendo que “las cosas no fueron exactamente asi”....pero es que si bajamos al area del deporte, veremos que un montón de deportistas niegan estarse dopando y la policia recoje pruebas contundentes de todo lo contrario, de que en el pelotón (ciclismo) hay tramposos y sin salirnos del deporte, ayer mismo comprobamos la incidencia en el RCDE_1900 de Barcelona, de dos lecturas totalmente opuestas en un mismo caso, el del jugador Tamudo y pese a existir pruebas documentadas que darían la razón al club, ya nadie cree en una u otra parte, o lo que es lo mismo ¡¡¡ya no existe la verdad !!!.
Dificil va a ser para los individuos , en esta sociedad, saber quien es el que no miente, pero mas dificil sera que los jueces puedan aplicar las leyes, sin disponer de una verdad..aunque también es cierto que en muchos sectores de la sociedad algunos aplican “su verdad” montada sobre un monton de mentiras y eso sin ir mas lejos lo estamos viendo en el dia a dia de un directivo de club, que para ocultar sus ambiciones y “tapar” sus miserias, les cuenta a los que aún le escuchan una historia de persecuciones hacia su persona, que tan solo es fruto de su ego y apoyo para conseguir sus objetivos y por supuesto la verdad, paso mejor vida.

Cierto o incierto.

Antes que nada ya ven que he eliminado los signos de interrogación. Mi primera intención era obviamente colocarlos pero.....al valorar que no tengo una pegunta que formular, si no que intento comentar una situación real, los signos no se correspondían, aunque pido al lector que entienda que si deberían estar, me disculpe.
Mi comentario esta en relación al mundo global y a los que nos conectamos habitualmente entre continentes por vía de internet. Hoy, el inicio de la II Guerra Mundial habría obtenido millones de mensajes de denuncia y seguramente la historia habría transcurrido con menos millones de muertos.
Pero hoy, el mismo medio tecnológico permite crear” campañas atemorizadoras con epidemias varias, la mas reciente la que inicialmente se conoció como “la nueva gripe” y ahora ha evolucionado a “gripe porcina”.
A la par centenares de mensajes denunciando la “maquinación” de los laboratorios farmacéuticos, para poner en el mercado millones de dosis, (que no se sabe científicamente que utlidad tienen, ya que el virus original se desconoce,) y cruzan el espacio virtual manifestando serias dudas sobre los datos oficiales que presentan muchos gobiernos de Sudamerica.
España (su gobierno) parece haber adquirido ya varios millones de dosis de esa “vacuna milagrosa” que no se sabe que virus combate.
Cuando mueren varios miles de personas cada año, a consecuencia de la gripe “ordinaria y habitual” que es uno de los instrumentos que utiliza la NATURA para equilibrar su ecosistema (nos guste o no) no parece noticia extraordinaria la de esta “gripe nueva”, salvo que ciertamente intereses nada claros potencian la expansión el temor y al hilo de ello, se puede indicar que obviamente en la actualidad desencadenar una “pandemia provocada” tampoco parece tan difícil y al fin y al cabo será internet y las redes sociales (que no socialistas) las que harán el trabajo gratuitamente..y solo es una opinión.