En "EL PUNT.CAT" se puede leer....

vuits i nous
Barça i Espanyol
Hi ha dos equips rivals com hi ha Montserrat i Poblet o les llonganisses de Vic i d'Olot
25/04/10 02:00 - MANUEL CUYÀS

Què havia de fer l'Espanyol contra el Barça? Deixar-lo guanyar?

Des de dissabte de la setmana passada els aficionats al Barça més serens i temperats, entre ells alguns comentaristes periodístics no de futbol sinó de política i alguns amics i coneguts que jo tinc per gent equànime i conciliadora, sembla que hagin perdut la calma i el seny. Aquell vespre el Barça es va enfrontar amb l'Espanyol i els dos equips van empatar. El drama és que com que aquest resultat ha impedit que el Barça sumi els punts que calia per distanciar-se còmodament dels que acumula el Madrid, l'Espanyol és presentat com el culpable que el líder no afronti el final de la lliga amb l'aroma del campió.

Retreuen a l'Espanyol que concentri els esforços de la temporada a mirar de derrotar o neutralitzar el Barça en comptes d'esmerçar igual voluntat per guanyar posem per cas el Màlaga. Acusen els seus seguidors presents al camp de ser més agressius i insultants amb el Barça que amb cap altre equip. I com que resulta que el Barça representa Catalunya i les seves victòries són les del país, la conclusió és que l'Espanyol –i el seu nom ja ho diu tot– és un equip mal patriota.

Què havia de fer, l'Espanyol? Deixar guanyar el Barça? Sense entendre-hi res de futbol, a mi em sembla, com em sembla que li deu semblar a tothom, que els equips s'han fet per imposar-se als rivals, que és el que va intentar l'Espanyol dissabte. I em sembla també que quan el rival és de la mateixa ciutat i és més gran i és més poderós i és un pesat perquè cada dia de cada dia surt a tots els mitjans de comunicació presumint de títols, de jugadors, d'entrenador, de president, de les americanes del tresorer, de massa social i de l'estadi i del miniestadi, les ganes d'humiliar-lo han de ser molt grans i molt comprensibles. Humiliar no és una paraula gaire esportiva, però jo només la sento en el llenguatge esportiu, com hi sento botxí.

Aquest és un país dual amb gent amb ganes de dur la contrària. Hi ha Barça i hi ha Espanyol com hi ha Montserrat i Poblet, les llonganisses de Vic i les de Castellfollit, Reus i Tarragona, la Seu Vella i la Seu Nova, Arenys de Mar i Arenys de Munt, Montilla i Maragall, el Teatre Nacional i el Lliure, la colla vella i la colla nova, Núria Feliu i Maite Martín, Joan Antoni Samaranch i Juan Antonio Samaranch, el casino de les dretes i el casino de les esquerres, Convergència i Unió. Parlant de Convergència i d'Unió, mirin que seria fàcil que els dos partits que fa tant temps que juguen junts convergissin en un. No pot ser. Convergència és Convergència i Unió és Duran Lleida i és Josep Sánchez Llibre, germà d'en Daniel, el president de l'Espanyol i home de conserves i espècies. Hi ha les espècies Dani i hi ha les espècies Burriac. Unió no podria viure sense criticar cada dia Convergència i l'Espanyol no s'entendria si no es barallés a mort amb el Barça. A mort no és una expressió gaire esportiva, però només la sento a l'esport. Algú ha dit, en aquests dies de disgust, que en una Catalunya independent l'Espanyol s'hauria de rumiar l'existència. ¿Com s'imaginen els independentistes la Catalunya independent? ¿Només amb llonganisses de Vic?

Retreuen a l'Espanyol que es digui Espanyol. Algú, algun cop, ha suggerit que es digués Catalunya. Però el Barça tampoc es diu Catalunya. Es diu el nom d'una sola de les ciutats del país. «Sí, però dir-se Espanyol a Catalunya...» Un amic erudit em recorda que el club es diu Espanyol per diferenciar-se d'un Barça que als seus orígens era ple d'estrangers. Fa cent anys, un barcelonista era un suís i un espanyolista era un català. A més, jo tinc amics espanyolistes que a banda de ser unes bellíssimes persones –cosa que s'ha de subratllar perquè hi ha barcelonistes que creuen les dues coses incompatibles– són tan catalanistes i independentistes com ho puguin ser alguns –no tots, tampoc– aficionats al Barça que també conec i que també són bones persones. L'escriptor Francesc González Ledesma explica en les seves memòries que de petit, trobant-se a Saragossa, on el seu pare estava confinat per roig, va anar a veure un partit entre l'equip local i l'Espanyol. González Ledesma va preguntar al pare: «Per què insulten tant l'Espanyol?» «Pel fet de ser català.» I González Ledesma, nascut al Poble Sec de Barcelona com el Joan Manuel Serrat que glossa Kubala i Manchón, va decidir que aquell seria el seu equip.

Mirin, jo prefereixo que guanyi el Barça. Ara: si el Barça, tant si perd com si guanya com si empata, ha de ser motiu perquè la gent més desapassionada perdi l'oremus i els meus amics es posin de mal humor i els catalans s'insultin entre ells no per motius esportius sinó buscant l'exclusió dels uns i dels altres i tot això ha de ser la murga que és ara, no és que em faci de l'Espanyol, perquè això no és possible, sinó que em dono de baixa de seguir el futbol de qualsevol manera i a través de qualsevol equip. Vaig viure cinquanta-cinc anys molt tranquil i feliç sense interessar-me pel futbol. Ara m'hi he acostat perquè veig que el Barça el fa divertit. Em temo que aviat me'l farà no avorrit sinó avorrir, que és diferent.