Norbert Gaspar (DEP) cofundador del Blanc i Blau

La noticia nos ha cogido como siempre desprevenidos...duele,poque se nos va un perico
que desde la salida al mercado del "BiB" ha sido historia pura del RCDEspanyol 1900 y que curiosamente, tenia mas desencuentros que afectos, por su especial manera de ser y estar, su personalidad y su firme mantenimiento de "su verdad".Nadie podra discutir la dedicaciòn al club y pocos podrán presumir de haberle dado tanto al club a cambio de tan poco....para mi era el agente "The Warrior" del "F.B.I." (Forum Blanc i Blau d'Internet) en aquella añorada epoca en la que el "BiB" se repartia a mano por Sarria y "The Body" sentaba las bases de una carrera profesional cuajada de sentimiento blanquiazul. Hoy con la triste noticia, me he permitido traer el articulo de F.VIA porque estoy seguro de que todos los que tratamos a Norbert, con amistad explosiva al principio y desencuentros despues....repito, todos, nos vemos reflejados en ese articulo.Descanse en paz el amigo, el perico, el soñador que seguira su busqueda de ITACA y que desde hoy esta en ese cel blanc i blau al que miramos desde el campo cuando las cosas se nos complican...es una gran perdida para el RCDE_1900,para el "BiB", para el "FBI" y para muchos que sera ahora cuando se den cuenta de la real valia del sentimiento perico de Norbert.SALUD.
**********************************************************************************




Norbert Gaspar
per Francesc Via

09/02/2010

Em truca l'Oriol per dir-me que ja ets mort. Havíem parlat fa dies amb la possibilitat d'anar-te a veure, tot i que jo no les tenia totes que em rebessis. Però igualment hi hauria anat, per donar-te el privilegi de que em llencessis l'orinal i em fessis fora a crits de l'habitació de l'hospital. Aquest puntet d'orgull tan a prop de la fi, t'hagués anat be i hagués estat el darrer servei que podia fer-te. No em puc creure que t'hagis mort sense que haguem interpretat aquesta darrera escena. Fa anys que sabia de la teva mala salut de ferro, però confesso que la noticia m'ha apunyalat a traïció. No puc acabar de donar cos, de dibuixar la sensació que m'ha produït. Per això t'escric això, per acabar d'endevinar-li els contorns a aquest sentiment tan estrany. La vida ens havia separat amb fulla de ganivet, però en certa forma sempre t'he tingut present. En un temps vas significar moltes coses per mi. Un mirall que al principi em va captivar i al final em va tornar un reflex amarg i deforme. Bons amics. Íntims enemics.

Tota història te un inici i tu i jo el sabem, però no podem furtar-li a la resta. Un noi que és presenta l'estiu del 2002 amb un projecte per vendre: aquesta web. Així conec al teu veritable alter ego, el Josep Sánchez, el teu soci i germà, l'altre meitat del vostre curiós tàndem, un veritable ying-yang. Poc desprès, començo a enviar cartes als lectors fins que crido la teva atenció i un dia em truques, per dir-me que vols que col·labori al diari. No oblido la il·lusió que em va fer la teva trucada. Van ser dos anys on vaig gaudir molt. Anys d'enamorament i decepció d'aquest Espanyol nostre al qual començava a veure-li els budells, el cartró pedra. També al principi va haver una gran efervescència en la nostra amistat. Ens trucàvem a diari. Jo m'avorria a la feina i tu vas descobrir un cadell a la teva alçada. Eres un tipus estrany i peculiar, només calia donar-te una ullada. T'encantava discutir, pontificar amb vehemència. Igual que a mi. Aviat vaig veure que en les nostres converses hi havia coincidències, però també un punt de no retorn, en el qual es feia difícil portar-te la contrària. Però em fascinava el teu personatge. La impenetrabilitat dels teus arguments, la teva implacable tossuderia, la teva corrosiva mala llet. Com havies convertit el Blanc i Blau en la teva curiosa filosofia de vida. La teva dialèctica de Quixot suïcida a cavall de la teva utopia, que anava molt més enllà del diari i molt més enllà de l'Espanyol com a club. Per suposat, res era real. Sovint parlem de l'Espanyol com un ens abstracte i superior oblidant-nos que no som altra cosa que la suma de bojos que el composem. Estimar una cosa per sobre de la pròpia cosa, o fins i tot contra la pròpia cosa. Així estimaves tu al club, al diari, com una ideologia molt particular, un ideari del qual tu n'havies creat el manifest i els límits. Collons, qui t'ho podia discutir: eres tu. La teva vida.

El final. Un dia vaig traspassar la línia, et vaig dir que no. Tant és el motiu, tant estúpid com qualsevol altre. Hagués passat més tard o més d'hora. El meu ego creixia contra el teu. Quin parell d'idiotes. Vaig marxar, brandant una dignitat que ara em sembla absolutament ridícula. Vam iniciar una guerra sorda. Jo vaig muntar aquesta web, juntament amb altres amb els quals tinc també absurds comptes pendents que espero no haguem de resoldre també de manera pòstuma. Qui sap. El cas es que ens insultàvem vetlladament als nostres articles. Em provocaves. Coses de crios que ja s'afaiten. Coses de gent que s'avorreix. Imbecils. Un dia vaig caure al teu parany i vaig vomitar-te una bilis que portava massa temps macerant-se. Ha estat l'única vegada a la meva vida que he rebut una citació judicial. L'assumpte va quedar en no res, els advocats administren tan pulcrament el fang que gairebé no has d'esquitxar-te. Durant molt de temps a aquesta web no es va poder escriure el teu nom ni el del diari. Va ser pitjor el remei que la malaltia: aquesta 'prohibició' em va obligar a haver de donar moltes explicacions per la coincidència del teu cognom amb el d'un expresident culer. Quina ironia. Que lluny i que absurd que sona tot això. Quanta energia malbaratada. Quin disbarat.

Aquesta història serà oblidada, i potser és millor així. L'oblit depositarà la seva pols misericordiosa sobre tots nosaltres. Molta gent ha tingut a les mans el teu diari i el del Josep i no sabrà que has mort ni perquè vas viure. També s'oblidarà que l'Espanyol avança -a batzegades i rodolons, però avança- sobre les esquenes de bojos com tu, que s'ho juguen tot per una idea. Tot. Que hi aboquen tanta suor i tanta sang que de vegades perden perspectiva. La deformen. La desvirtuen. O potser és la puta vida la que ens acaba deformant a tots. Però sempre hi ha la idea. L'impuls. El solc pel qual altres caminaran. El viatge a Itaca. Estimat enemic íntim, descansa en pau. No t'oblidaré.